Quan es programa un cicle d´aquestes característiques l´organització espera que sigui un èxit, entenent per “èxit” una gran afluència de públic, que la gent de la ciutat vingui, també la dels pobles veïns, però el que realment produeix satisfacció és veure l’actitud del públic a la sortida dels concerts, on se´ls podia veure aquella rialla de complicitat compartida, de felicitat, d´haver gaudit de
Probablement, en percentatge, la nostra ciutat és una de les que té i ha tingut més músics de tota Catalunya, al llarg de més de cent anys n´ha estat una fàbrica constant, de fet molts cops ens descobrim amb el títol de “La Ciutat de la Música”, un signe identitari: la música. La música i el Pont, amb això anem passejant, arreu, intentant que la gent entengui com n´estem d´orgullosos els ampostins d´aquests dos patrimonis que podem presumir. No volem deixar-nos l´arròs i el Delta, productes que també ens deixen ben cofois, quan parlem dels colors del Delta i de les diferents olors que desprèn depenent de l´estat de maduresa en què està l´arròs.
Doncs bé, quan ja s´ha acabat la sega de l´arròs, i ens embolcalla l´olor del fang, arriba la tardor i amb ella, a Amposta, tots els anys, en fa més de vint, ja s´ensuma un altre tipus de flaire, i és que està a punt d´arrancar el “Cicle de Música Ciutat d’Amposta” que ens ofereix La Unió Filharmònica d´Amposta. Enguany s´ha celebrat la vint-i-una edicions i ho ha fet a cavall dels mesos d´octubre i novembre en forma de cinc magnífics concerts, que podríem diferenciar en dos parts, la primera ha estat d´alguna manera més càlida o intima i amb molt de virtuosisme.
El primer concert va ésser els que ens varen oferir la formació de música antiga Harmonia del Parnàs, un concert molt càlid que ens va fer retrocedir en el temps i endinsar-nos al barroc musical, amb instruments de l´època com el clavicèmbal, el violoncel i les flautes de bec . La professionalitat d´aquest grup ens va fer passar una nit molt agradable, a més, ens van seduir amb el gran treball de recerca que fan contínuament amb aquest període musical i que pot ser bastant desconegut per a la majoria de nosaltres.
Si de virtuosisme volem parlar, el segon concert va ser un exemple de principi fins al final, el jove intèrpret ampostí Ferran Talarn ens va fer gaudir d´una vetllada en la qual el temps se´ns va esfumar rapidíssimament. Amb un control de l´instrument perfecte ens va interpretar un repertori d´obres del segle XIX i XX de compositors com Dionisio Aguado, Agustín Barrios, Isaac Albéniz o M.Caselnuevo, entre d´altres.
Del tercer concert podríem dir que va ser la sorpresa agradable del Cicle, a la presentació de la programació ja se l´exposava com a “one-man show”. Amb una performance en clau humorística d´històries que transcorren al llarg de la vida i compaginant-ho amb versions pròpies de la música del segle passat (de cantants com Marlene Dietrich, Björk, Chavela Vargas, Melina Mercouri… ), el poliglot Pau de Nut, amb el seu violoncel, va aconseguir fer gaudir dels més joves de la sala als més grans.
Els dos últims concerts ja es pressuposaven més populars, el primer d´ells va ser el del cantautor de les nostres terres Joan Rovira, amb un auditori ple que, amb les seves cançons, va fer gaudir tant als incondicionals com als que encara no havien tingut la sort d´escoltar-lo. Molt connectat amb el públic, va fer-los participar en tot moment de l´espectacle, amb ritmes agradables i amb una poesia molt fresca. Menció especial de les dues peces que va oferir en solitari i en especial el “loop” amb la peça “Englishman in New York”.
L´últim dels concerts també era esperat amb ànsia, “Gràcies, Ovidi. De part dels bons fins a la mort”, l´espectacle conduït per Arturo Gaya, Kike Pellicer i Paco Prieto és un encertat homenatge al polifacètic Ovidi Montllor, amb el que vàrem tornar a gaudir de la ràbia i del sarcasme de les lletres de les seves cançons, pot ser massa oblidades, o no, ja que el públic les va cantar durant tota la sessió. La intervenció d´en Josep Lluis Villa recitant un parell de poesies impecablement ens va fer sentir part de l´espectacle, ja que ens les va fer sentir com a nostres.
Això va ser la primera part de l´actuació, a la segona ja es va posar la cirereta al pastís, amb l’acompanyament de la Banda de La Unió Filharmònica d´Amposta, amb les adaptacions i els arranjaments per a banda del mestre Carles Royo, imprescindible, ja que al repertori d´Ovidi Montllor no hi havia versions per a banda i amb la feina del mestre es va posar una peça de roba al vestit que va resultar molt agradable i que el públic ho va reconèixer amb una gran ovació.
Quan es programa un cicle d´aquestes característiques l´organització espera que sigui un èxit, entenent per “èxit” una gran afluència de públic, que la gent de la ciutat vingui, també la dels pobles veïns, però el que realment produeix satisfacció és veure l’actitud del públic a la sortida dels concerts, on se´ls podia veure aquella rialla de complicitat compartida, de felicitat, d´haver gaudit de la vetllada i comentant que l´any que ve, més… doncs sí, ja ho sabem de fa més de vint anys, quan arriba la tardor arriba el Cicle de Música Ciutat d´Amposta de La Unió Filharmònica d´Amposta.
Informació relacionada:
