El meu interlocutor, somrient, va manifestar-me que aquella resposta li agradava i malgrat que esperava quelcom més acadèmic o tècnic, entenia perfectament les meves paraules. Ens caldria preguntar-nos sobre la dimensió humana de les persones o intentar esbrinar almenys què ens fa més humans: la música a nosaltres o a l´inrevés. Des de l´antiguitat s´ha sabut com la música pot modelar els nostres comportaments, com pot potenciar en nosaltres actituds oposades, des de la tendresa a l´odi, com una música pot canviar la nostra percepció de l´entorn i convertir una situació de por en un paisatge agradable.

La música és capaç de modificar-ho tot i a les persones, també. Els més grans músics que he conegut han estat sempre i sobretot grans persones, persones carregades d´humanitat i sensibilitat. El músic, a grans trets, és aquella persona que amb el seu esforç, garanteix que la resta de gent que no ho és pugui treure, pugui fer aflorar la seva sensibilitat mitjançant les cançons que l´altre interpreta, i amics lectors: la nostra ciutat, per a sort nostra, n´és plena de músics, de grans músics, i de grans persones.

Carlos, el de l´Alberg, el de l´Hotel, el dels Junior’s, tant si val, ha estat i seguirà sent per a tots el qui l´hem conegut, un gran músic i una gran persona. Ja fa molts anys dels seus primers passos en la música a “La Fila”, molt temps també de la seva aventura musical tant prolífica amb els “Junior´s”, quan amb el trombó i amb la seva veu recitava allò de “con tu clavel en el pelo…” encara que era Elisa la que amb més amor se l´escoltava.

La música va estar la seva més gran debilitat, li agradava en bogeria: bombardí, trombó, trompeta, piano, cap instrument se li resistia; això sí constància, molta constància i hores de dedicació. Tenia el bon costum de, en el temps que va dirigir l´Hotel Montsià, una aventura digna d´un il·luminat, sortir, i fer sortir la clientela al carrer quan la banda passava i, clar, un cop allí, corria a demanar-li el bombardí al seu amic “Granell” i tocar el pasdoble amb els seus antics companys, perquè sempre ho deia: “No vinc perquè no puc, quan tingui temps tornaré”.

I el dia i l´ocasió de fer realitat aquest retorn es va produir ara fa poc. L´any 2009 “La Fila” començà a preparar un concert d´homenatge pòstum al que durant trenta quatre anys fou el seu director, Josep Mª Arasa Gargallo, amb motiu del centenari del seu naixement. Una de les propostes va ser intentar que els seus antics alumnes participessin activament, com a músics, en l´acte. La resposta fou molt positiva i Carlos no va ser menys. Assegut enmig del seu fillol Juanito i del seu amic Granell, va poder fer realitat aquell somni tants anys posposat i amb un gest ple de saviesa i humilitat, posar-se a disposició del director per tocar allò que més convingués.

Els qui el vau conèixer ja sabeu com era, en sabia per dimoni i ara aquests anys per vell i tot:  primer? m´emporto la carpeta, m´estudio el papers, als pocs mesos te deixava anar allò de, podríem tocar esta o aquella altra. I la seva actitud? del primers a pujar i començar a tocar les obres de la banda o algun bolero que també li agradava, i dels últims a sortir perquè en acabar l´assaig li agradava seguir tocant, repassar alguna melodia, mentre el seu inseparable Samuel l´esperava impacient queixant-se del “rominguera” que era, i encara li sobrava temps per fer broma amb els companys.

Va passar l´homenatge al mestre Arasa i ja no va voler abandonar els nous costums: dimarts i divendres l´assaig, com un clau. Només la feina del negoci familiar alterava la responsabilitat adquirida i, sempre disculpant-se, t´avisava: divendres no vindré que haig d´ajudar als nois, dissabte no puc venir que tinc un casament, etc i és que us reafirmo les paraules amb les què començava aquest escrit: un músic es mesura per la seva qualitat humana.

Durant els seus últims mesos entre nosaltres vam coincidir en un casament, i vaig dir-li que havia posposat fer-li una visita per xerrar amb ell degut a la feina, però sabent que aviat ens hauríem de veure. Ell, amb la seva filosofia de la vida em va dir, tranquil, estic bé, estic content de la vida que he tingut i del que he fet. Marxo amb la tranquil·litat de no haver volgut ferir mai ningú, envoltat per la família: la dona, els fills i els néts. Tota una lliçó d´humanitat i responsabilitat.

Ja havia dit ell que, “de marxes fúnebres no en vull cap“, ja sabeu com era, i clar, què pots tocar si no als funerals d´un amic, d´un company, d´un músic? Així que el director, que n´és el responsable, ho va complir a mitges. Ara bé, ja en acabar la cerimònia la seva banda de música només podia interpretar allò que millor posés de manifest el que els ha significat conèixer-lo, i allò que ha estat i serà símbol inseparable d´una vida.

Fins sempre Carlos.

Carles Royo Baiges
Director de la Banda de Música de “La Unió Filharmònica d´Amposta”

Arribat l’agost que dóna pas a les Festes Majors d’Amposta i comença una activitat frenètica de la banda i de la societat. Aquest any hem tocat la primera part de les Festes Majors. Així vam començar el dia del pregó amb una cercavila per anar a buscar al nou membre de la banda que sortia aquest any, Manel Martín per després arribar fins l’ajuntament on és celebrava el pregó.

I ràpidament cap a casa per canviar-se, ja que al cap de dues hores començava el tradicional Festival de Bandes de Música que aquest any va arribar a la seva vintena edició amb la presència com a banda convidada de la Banda Municipal d’Alcanar, sota la direcció de Pasqual Arnau Beltrán, que van actuar a la primera part del concert. Després es va fer un petit descans, per començar la segona part amb la nostra banda, però abans un moment emotiu com és la presentació de tots els músics nous que a partir d’ara formen part de la banda de música, un a un ( Àlex Rodríguez, Xavi Cuadrat, Ferran Baiges, Manel Martín, Desi Tolós i Jordi Mompel, tots dos professors de saxo i trompeta respectivament de l’escola de música) van anar sortint per fer-los entrega d’un escut representatiu de la societat.

Després d’aquest moment va començar el nostre concert, on vam interpretar el Pas-doble Granell i Saurina, composat per Jordi Martí als seus pares Alberto Martí i Carmen Valmaña en motiu del seu 50è aniversari de casament. Després Entornos de Amando Blanquer Ponsoda, seguit de Estancia. Suite del Ballet Op.8 de Alberto Ginastera amb arranjaments de Carlos Royo i finalment The Year of the Dragon de Philip Sparke. Un cop acabat el concert, el públic assistent va aplaudir amb gran entusiasme, i amb això i amb les paraules que la nostra presidenta Núria Gómez i Pujol va dedicar al públic elogiant i valorant tota la tasca realitzada per Carlos i tots els músics que formen part de la banda durant un any ple d’actuacions i de feina dura, que com a músics és reconfortant i agraït que és valore l’esforç realitzat.

Al acabar el concert, com ja és tradició de fa uns quants anys, panoli i mistela al carrer per a tots els assistents al concert.

Aquest primer dia és el punt de sortida a tota una setmana de cercaviles per acabar amb el concert a la Plaça el dimecres a la nit juntament amb la Lira Ampostina.

El diumenge al matí a les 10h sortíem de cercavila fins a l’Ajuntament, ens tocava l’homenatge a la vellesa i després vam passar a buscar a Ferran Baiges, Àlex Rodríguez i Xavi Cuadrat, on se’ls posa l’agulla com a nous membres de la banda, i després d’enfilar tota l’Avinguda de la Ràpita ens esperava un piscolabis fet pels familiars dels nous membres de la banda, i com és natural amb la gana i la calor va desaparèixer tot en uns instants. Gràcies a tots ells per convidar-mos i oferir-nos aquest refrigeri.

Dilluns al matí, dia de la Mare de Déu, una altra cercavila , aquest cop tocava anar a buscar a Jordi Mompel i després d’això vam anar a saludar a la pubilla de la Fila, Xènia Benet, on se li va fer entrega d’un ram de flors. Tot seguit tornada cap a casa, ja que a la tarde tornàvem a tocar, teníem l’ofrena i la processó. Després d’un bon dinar, a les 18:30h tornem a vestir-mos i preparats per tocar. Fem cap al parque on hi ha la concentració de l’ofrena. Tot seguit ens dirigim cap a l’església arxiprestal per l’Avinguda de la Ràpita, plena de gent, per continuar amb la processó.

Dimarts al matí, dia del mercat, vam fer cap allí per oferir com un petit concert per a tots els vianants i per a tota la gent del mercat. Després d’aquí ens vam dirigir cap a la panadería d’Adell-Torres, on Mª José ens havia convidat a un piscolabis , on tots vam poder disfrutar de la seva bollería amb xocolata i recent fet.

A la tarde, com no teníem prou, vam fer un assaig per acabar de preparar el concert de l’endemà.

I per la nit SOPAR A LA FRESCA al carrer de la fila, amb més de cent persones vam poder gaudir d’una nit de germanor entre els socis i amics de la fila. I després el Karaoke, on Sisco, Àlex, Carlos, Manel, Ferran, Alexa i Pep van interpretar a la seva manera les cançons, la veritat és que ho van fer molt bé, realment Estopa no havia sonat mai tant bé, interpretat per Àlex i Ferran.

Dimecres, l’últim dia de cercavila i música per part de la fila, comença amb una visita a la residència d’avis on vam poder oferir-los la nostra música i fer-los gaudir de la mateixa. I després una visita a casa Carlos Conde, on ens va oferir un piscolabis. I finalment cap a la fila on el pare de la nostra pubilla ens va preparar un altre piscolabis.

Gràcies a tots ells per cuidar-mos durant totes les cercaviles.

Finalment, ja ha arribat la nit del concert de la Plaça. Tots vestits de gala, a les 21:30 ens dirigim cap a la plaça de l’ajuntament, on al arribar-hi interpretem el pas-doble Brisas de Málaga, i pugem a l’escenari per preparar-nos per començar el concert i esperar a que arribés la Lira Ampostina. El concert va ser tot un èxit, també va agradar a molta gent i tots nosaltres vam estar satisfets del resultat de la feina realitzada.

Un cop acabat el concert, tornem cap a la fila i contents, ja que havíem fet tota la feina que ens tocava i sobretot ben feta i era hora de començar les nostres vacances.

Més imatges: