Feia unes setmanes que Santiago Obradós ja no podia vindre als assajos de la banda de música, ho va fer fins que li ho van permetre les forces. Malgrat això, aquest passat divendres, durant l´assaig, la meva mirada es va anar fixant reiteradament en la cadira, ara buida, on Santiago sempre s´asseia amb la seva inseparable tuba, com si al confirmar amb la mirada la seva absència fos més fàcil accep
Feia unes setmanes que Santiago Obradós ja no podia vindre als assajos de la banda de música, ho va fer fins que li ho van permetre les forces. Malgrat això, aquest passat divendres, durant l´assaig, la meva mirada es va anar fixant reiteradament en la cadira, ara buida, on Santiago sempre s´asseia amb la seva inseparable tuba, com si al confirmar amb la mirada la seva absència fos més fàcil acceptar la notícia de la seva mort que, no per esperada, ens havia deixat corpresos a primera hora del matí, quan vaig rebre la trucada de la seva filla Mercè. I tot i que semblava que l´assaig transcorria amb la normalitat habitual, Santiago va estar durant tota la nit ben present en el pensament de cadascun dels seus companys de la Fila.
Potser només feia sis o set anys (quan vaig entrar a la junta de la Fila), que coneixia personalment a Santiago, però des del primer moment vam establir una bona relació, que es va intensificar els darrers mesos a causa de la seva malaltia i que també em va permetre conèixer a Encarnita, la seva dona.
Eren molts els divendres en què, abans o després de l´assaig, xerràvem. Perquè a Santiago li agradava xerrar i, a mi, m´agradava escoltar-lo. Que si havia podat les oliveres, les hores que havia passat birbant l´arròs, si enguany hi hauria bona collita de garrofes; del concert que estàvem preparant, de si Jesús anava agafant més soltura amb la tuba, de la banda, de les bandes amb les que havia col·laborat, …. en definitiva, d´allò que l´apassionava. Escoltant-lo, sempre arribava a la conclusió que de Santiago no podies concretar si era més pagès que músic o més músic que pagès. Amb el temps, entremig d´aquestes converses, es van anar col·lant aspectes més personals, on molts cops apareixia la seva família, de la que se sentia especialment orgullós.
Fa uns mesos, un dissabte la tarda, juntament amb Carles Royo, li vam fer una mena d´entrevista, una conversa que es va allargar quasi tres hores. En aquest espai de temps ens va explicar vivències, anècdotes, experiències,… vam escoltar les reflexions d´un home seriós, treballador, compromès i complidor, que havia dedicat més de 50 anys a la música i a les bandes, una afició que també li havia servit de contrafort per superar situacions difícils viscudes al llarg de la seva vida. I, mentre ell anava parlant, jo me n´adonava del privilegi que suposava conèixer de primera mà el testimoni d´una persona a qui la música i les bandes havien marcat profundament la seva trajectòria vital, del patrimoni cultural i humà que s´acumula en tants de músics que conformen les entitats musicals del nostre territori.
La darrera vegada que vaig veure a Santiago va ser unes tres setmanes abans del seu traspàs, quan el vaig visitar a casa seva. Vam parlar una bona estona: de la Fila, de la família, de la feina del camp, altre cop de la vida, a la que ell s´aferrava tot i que sabia que se li escapava de les mans. També vam parlar de la mort, a la que s´enfrontava amb acceptació, amb una barreja de serenor, valentia i dignitat, una actitud pròpia només de les persones que han tingut una vida plena.
Quan va arribar el moment de marxar, el vaig estimar i ell em va agafar la mà, la va prémer fortament durant uns llargs segons i en aquell moment se´m va posar un nus a la gola, perquè, malgrat que jo li vaig dir amb la veu entretallada “Santiago, ja tornaré un altre ratet”, tots dos sabíem que ja no ens tornaríem a veure més.
Pocs dies després, el divendres 4 d´abril, ens deixava. L´endemà, la darrera cercavila, l´adéu dels qui l´estimàvem i el respectàvem, escortat pels seus companys de la Banda de la Fila, al compàs de la marxa “Mater mea”, amb la música, com sempre, catalitzadora de sentiments i emocions.
Fins sempre Santiago, descansa en pau.
Amposta, 7 d’abril de 2014.
Núria Gómez Pujol
