Aquest passat diumenge ens va deixar, a l´edat de 83 anys, Carme Pañella, professora de música de la nostra escola durant molts anys. Dilluns la tarda, a l´auditori de la Societat, es va fer una cerimònia de comiat, amb la família, amics, antics alumnes, professors, que van voler donar-li l´últim adéu i on la música, com no podia ser d´una altra manera, hi va ser molt present. El director de la
Estimada Carme,
Quan vius a un poble, o també quan ho fas al Grau, tens la sort de conèixer molta gent amb qui els camins de la vida et portaran a relacionar-te.
Quan vaig conèixer a Carme, desconeixia la seva activitat musical i el seu nom i la seva imatge, en els records de la meva infantesa, la recordo molt més associada a un forn de pa i a unes grues que no a un piano.
Però, el que sí sempre he notat ha estat el profund respecte que li tenia tota la gent que la coneixia, començant pels meus pares o els meus avis, que parlaven d´ella i de la seva família, tota una nissaga de grans músics que van deixar una forta empremta tant a Amposta com a Barcelona, així com dels seus alumnes que sempre en parlaven i ho feien amb respecte i admiració.
Les voltes de la vida em van portar a Barcelona, a estudiar amb el seu germà Juli i quan em vaig fer càrrec de la direcció de La Fila i al veure´m desbordat per la feina a fer, juntament amb la junta de govern, vam decidir parlar amb Carme per a que aportés els seus coneixements i el seu prestigi musical i humà a l´educació musical dels nostres alumnes.
Tota la junta de govern va aplaudir la idea i van coincidir que la seva figura i el seu tarannà contribuirien sens dubte a consolidar l´escola de música.
Ara us voldria confessar la impressió que em vaig emportar després de mantenir la primera reunió a casa seva: serietat, claredat i transparència de com volia portar a terme la feina, sobretot una actitud que d´alguna manera sacsejava la visió amateur de la música dins d´aquestes entitats.
Us dic això en el sentit que en el dia a dia de l’escola de música potser els costums una mica anquilosats d´anys i anys de lluitar per la subsistència, es van veure sacsejats per algú que reivindicava l´educació musical amb força i, sobretot, el prestigi i la dignitat del músic i del professorat de música.
Carme, amb la seva actitud, ens feia sabedors que la música i la formació musical són una eina fonamental de la cultura d´una societat i que havíem de ser capaços de tirar-la endavant, donant la possibilitat als alumnes d´un camí professional per als qui ho desitgessin.
Van ser uns anys de molt de treball, de molta dedicació, uns anys en els que va impregnar a més d´una generació de musics la cultura de l’esforç, el gust per gaudir de melodioses lliçons del LAZ o dels mai ben vistos canvis de clau del BACH-GEVAERT, un llibre que particularment la tenia captivada.
Com a pianista parlava no només de les sonates de Beethoven amb ella, parlàvem dels valsos, mazurkes de Chopin, dels seus nocturns i de molta altra música.
Ella, que bàsicament havia dedicat bona part de la seva vida a la formació d´alumnes des de casa, agafava amb Il·lusió la nostra proposta per fer feina des d´una de les entitats musicals d´Amposta.
Lluitadora, seriosa en la feina, reivindicadora de la dignitat del músic i del professor de música i defensora de l´activitat musical.
Exigent amb els alumnes, Carme va ser com un far on molts ampostins i gent de fora d´Amposta va trobar el camí de la música i d´alguna manera, ella representa la tasca important i ampla de la formació musical d´Amposta feta al marge de les entitats musicals. Una tasca que va emplenar el buit que aquestes sovint no podien resoldre.
De les seves mans han sorgit i s´han format grans professionals que han continuat brillants carreres musicals, tant dins com fora de la nostra ciutat.
Hi ha qui quan se´n va, deixa llegats materials, els músics deixem llegats efímers, llegats de records, herències de moments viscuts, instants de màgia que sempre es recorden.
Per tota aquesta lliçó que com a docent, com a músic i com a persona ens ha donat durant molts anys, per totes les hores que hem compartit entre aquestes parets, per les sempre constructives crítiques i per saber transmetre als qui la envoltaven, el goig i l’alegria de la música, per tot això Carme, et donem les gràcies.
Carles Royo Baiges
